Rigau potenciarà l'estudi de la llengua i la literatura per enfortir el "sentiment de pertinença a una nació"

 

 

La consellera d'Ensenyament demana als professors que facin país transmetent a l'escola "referents patrimonials, històrics i artístics" propis

La Universitat Catalana d'Estiu ha homenatjat aquest mig dia Joan Maragall en el centenari de la seva mort amb una conferència de la consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, i una lectura de textos del poeta, en presència del seu nét, Pasqual Maragall. En la seva intervenció, Rigau ha defensat la potenciació de l'ensenyament de la lectura i la literatura perquè "una nació sense estat necessita més que cap altre el compromís de l'escola de transmetre la llengua i cultura". D'aquesta manera, l'escola hauria de servir per fixar uns "referents patrimonials, històrics i artístics" propis que creïn "sentiment de pertinença a una nació" més enllà dels referents globals que difonen els mitjans de comunicació.

"Vull reivindicar la figura del docent com a guia cultural, transmissor de referents", ha explicat Rigau, qui ha especificat que la seva conselleria presentarà a mitjans de setembre un pla de foment de la lectura articulat en tres nivells, segons l'edat de l'alumne. En el primer tram, s'ensenyaria a llegir, posteriorment es fomentaria l'aprenentatge amb la lectura i finalment es potenciaria el gust per la lectura. Aquest pla es territorialitzarà per donar suport als centres amb més dificultats i es coordinarà amb un altre del departament de Cultura destinat a fomentar la lectura en tota la població. Igualment, dues comissions estudiaran el nivell de formació en literatura que reben els nous ensenyants en els seus estudis superiors i la que reben els alumnes en l'ESO i el batxillerat per mirar d'incrementar-ne el pes.

Literatura jove catalana

Cinc prosistes i cinc poetes de menys de 30 anys donen fe que el futur del món editorial català ja és un present

Fa un any que Lolita Bosch va publicar Veus, un aplec de narracions de tota índole i caràcter signades per quaranta-un escriptors diferents, hereus d'una tradició de plomes daurades, però alhora defensors d'un univers particular i grans innovadors de la llengua. Alguns d'aquests autors ja brillen amb llum pròpia, i d'altres amb prou feines han fet quatre passes en el món editorial. Tanmateix, tots han après a desmarcar-se de la resta i caminen sense crosses ni bastó amb una identitat que no entén d'embuts o eufemismes.

Una de les virtuts de l'antologia va ser descobrir algunes de les veus més joves de la literatura catalana actual, com Borja Bagunyà, Edgar Cantero i Víctor García Tur, tres autors a la ratlla de la trentena que fa temps que van començar a esmolar el llapis. Com ells, n'hi ha molts altres que ja han fet el seu debut editorial, esgrimint un segell propi, tot i que no han tingut ocasió de recórrer un tram de camí tan llarg. Temps al temps.

Aquests joves autors han coincidit en trobades de molts tipus, han col·laborat en antologies –com el Veus en el cas dels prosistes, o el Pedra foguera en el dels poetes–, i han compartit escenari en recitals i altres espectacles literaris de tot el món. Així i tot, sempre s'han definit per separat, sense ànim grupal ni voluntat d'unir-se en un moviment generacional. Avui hem reunit deu d'aquests escriptors, d'entre 20 i 30 anys: els prosistes Borja Bagunyà, Damià Bardera, Víctor García Tur, Xavier Veloy i Edgar Cantero, i els poetes Maria Cabrera, Laia Noguera, Anna Gual, Adrià Targa i Blanca Llum Vidal.

Un fenomen literari

La nova onada de la literatura Japonesa

Editorials i lectors s’acosten a un país que és un mirall invertit de nosaltres mateixos

La Vanguardia en català | 13/08/2011 - 00:00h

La literatura japonesa viu un boom a Espanya. Els títols d’autors japonesos es multipliquen. Tota editorial que vulgui ser alguna cosa ha de tenir el seu. I a sobre es venen bé. I fins i tot una, Satori, es dedica exclusivament a publicar obres de l’imperi del sol ixent. El boom té algunes explicacions òbvies. D’una banda, el nou niponisme, que s’estén pel menjar, el cinema, els manga, la moda o l’art, com mostra l’exposició de Yayoi Kuzama al Reina Sofia de Madrid. D’altra banda, l’increïble èxit global de les novel·les de Murakami, que a Espanya s’ha repetit amb altres autors contemporanis japonesos com Kyoichi Katayama –Un grito de amor desde el centro del mundo (Alfaguara)– o Hiromi Kawakami: set edicions ha tret El cielo es azul, la tierra blanca a Acantilado (en català traduït a Quaderns Crema), que al novembre editarà els relats de l’autora d’Abandonarse a la pasión. De l’èxit en formen part fins i tot clàssics com Natsume Soseki (1867-1916), premi Llibreter per Botxan (Proa/Impedimenta), i de qui s’han recuperat nombroses obres: Kokoro (Gredos), Sanshiro (Impedimenta), Soy un gato (Impedimenta) o El caminante (Satori).

Un mirall invertit. Però aprofundint en les explicacions d’aquest boom amb professors i editors, apareixen algunes idees reveladores: el japonès “com a mirall posat al revés de nosaltres mateixos, com la figuració més exquisida de l’Altre per als occidentals”, suggereix el professor i traductor Carlos Rubio, autor de l’aclaridor manual Claves y textos de la literatura japonesa (Cátedra) i del delicat El pájaro y la flor. Mil quinientos años de poesía clásica japonesa (Alianza). Un Japó que avui és una societat industrial i avançada com les occidentals però amb costums tan diferents que resulten fascinants. Una fascinació que, assenyala Rubio, ve de lluny: ja el 1585, recorda, es va escriure el divertit Tratado de las contradicciones y diferencias de costumbre entre los europeos y japoneses. Per això, Rubio afirma que no creu que estiguem vivint un nou niponisme, sinó que encara continua el que va començar fa 140 anys, quan Europa va descobrir el Japó que s’obria durant la restauració Meiji.

Murakami, la punta de l’iceberg. Enrique Redel, de l’editorial Impedimenta, una de les que ha apostat fort per la literatura japonesa –acaba de publicar Flores de verano, de Tamiki Hara, relat commovedor sobre Hiroshima, i La bailarina, d’Ogai Mori, sobre l’amor i la renúncia–, diu que "el fenomen Murakami no ha estat casual, és la punta de l’iceberg. Els llibres japonesos del nostre catàleg són els més venuts. Si en publiques un, estàs abonat a l’èxit. Molta gent ha crescut amb cultura japonesa a la televisió, el cinema, els mangues, i ara li sembla atractiva la seva literatura. A més, hi ha un extraordinari component de raresa, diferent de l’habitual, i un element màgic, fantàstic, molt important, sigui en Murakami o Soseki. La gent s’hi enganxa. Un món molt potent que tracta de mites que tenim interioritzats de manera diferent, com el del guerrer, el perdedor o el que es riu de si mateix, molt japonès". En la seva editorial recuperen a l’octubre Y entonces, segona part de Sanshiro i l’any que ve, la tercera, La puerta, totes dues sobre l’enfrontament individu-societat.

Fugir de la voràgine. María Fasce, editora d’Alfaguara, que després de l’èxit de Kyoichi Katayama amb Un grito de amor desde el centro del mundo va publicar una altra novel·la de l’autor, L’any de Saeko, i una altra de Takuji Ichikawa, Sayonara, Mio, en comptes de pels clàssics ha apostat pels autors actuals, escriptors d'“una onada anomenada de l’amor pur, d’amor i sentiments”. La novel·la de Katayama ha venut al Japó més que Tòquio blues (Empúries/Tusquets) de Murakami, sent la novel·la més venuda de la història japonesa amb 3,5 milions d’exemplars. “Ells, com Murakami, interessen els lectors espanyols perquè tenen un tempo molt japonès quan parlen de les relacions humanes i el paper de l’home al món, però ho fan en escenaris molt reconeixibles per als occidentals. Tots mostren una espècie de necessitat o de refugi enfront del vertigen de la societat actual. Una reflexió sobre com és de difícil la vida en una època d’acceleració en la qual sembla que no hi ha temps i sí falta de comunicació. La seva sortida és respectar els cicles de la naturalesa, el pas de les estacions. Mostren un temps diferent, hi ha un elogi de la lentitud, diàlegs, passejos, el seu èxit no és casual”.

El Japó ens envolta. Per Alfonso García, de Satori, “manga, anime, cinema, sushi, ikebana o bonsais són factors que han atrapat la gent de diferents formes. Jo vaig començar amb la història i les arts marcials i vaig acabar creant l’editorial”, somriu. Una editorial que, diu, vol aprofundir en els mestres japonesos, dels quals ben aviat publicaran El salto del Monte Koya, d’Izumi Kyoka, el Poe japonès, històries curtes plenes de misteri i exotisme, El precepto roto, de Shimazaki Toson, una de les millors novel·les socials del Japó, o La vida de un idiota y otros relatos de Rynosuke Akutagawa, la ment d’un artista al caire de la bogeria.

Contra l'efecte quimono. El perill, diu Rubio, és l’efecte quimono, que es valorin les obres per ser exòtiques. Sobretot perquè en realitat és un món que té a veure amb el nostre. No només Murakami, que, diu Rubio, té embolcall occidental però és enormement japonès i el gran tema del qual “és l’orfandat dels personatges, una profunda crisi de valors, de referències, d’autoritat”. “Són també molt interessants per avui les novel·les de l’època Meiji, del 1868 al 1912, com les de Soseki, una època de recerca anguniosa de la identitat pels escriptors japonesos una vegada que el que és occidental ha convulsat els seus valors. Hi ha aïllament, incomunicació, es plantegen cap a on van”.

Malestar entre los repetidores por tener que volver a pagar los libros

Los padres se quejan de, a pesar de ser el mismo material que ya compraron el año pasado, tiene que volver a adquirirlo
DIARI DE TARRAGONA  
ELENA ROMERO | 03/08/2011 19:21

«El año pasado mi hijo cursó 1º de ESO y fue el primer año en el que debía llevar ordenador porque debía trabajar con los libros digitales. En total pagué unos 300 euros. Este año mi hijo repite curso y me encuentro en la situación de que debo pagar otra vez la cantidad que ya aboné. No encuentro lógico que deba volver a gastar tal cantidad de dinero si mi hijo ya tiene el ordenador y ya pagué por las materias que se le impartirán a partir de septiembre, porque serán las mismas que el año pasado. Además me encuentro con el problema de que si quiero que mi hijo repase la temática del curso durante este verano no puede hacerlo, pues no tiene los medios, porque en junio le caducaron las licencias y nadie me da una solución».

Ésta es la denuncia que hace la madre de un alumno repetidor de La Salle de Tarragona. Pero su situación no es única. Como ella, muchos padres de niños que repiten curso no entienden que deban volver a pagar por lo que ya pagaron en su día. Y, como ella, varios padres de estudiantes de la ESO que este año repiten curso reclaman una solución para no tener que pagar por segunda vez  las licencias de los libros digitales.

La caducidad de las licencias

Los alumnos que el curso anterior iniciaron 1º de la ESO empezaron a usar el ordenador, según la nueva medida introducida por Ensenyament, así que los padres compraron las licencias que proporcionan acceso a los contenidos y entornos virtuales. Sin éstas el estudiante no puede acceder al libro de texto digital de las diferentes asignaturas. Pero una de las condiciones de este nuevo sistema educativo es que cada licencia tiene un año de caducidad.

Según informan diferentes padres, en junio retiraron las claves, por lo que su deseo de que sus hijos se preparen para el curso que comenzará en septiembre es irrealizable, pues carecen de los medios necesarios porque se han quedado sin libros. Ante esta situación, contactaron con el centro de estudios y con Ensenyament, pero hasta el momento nadie les ha solucionado el problema.

Más de 400 euros

Y no se trata de un problema menor; una mujer que prefiere no desvelar su identidad para no perjudicar a su hijo en el colegio se queja de la cuantía total de la factura que paga en La Salle de Tarragona: en total desembolsa por el material didáctico que ya compró el año pasado, al ser su hijo repetidor, 406.21 euros. Cabe destacar que el total de las licencias de los libros digitales, a las que el centro añade unos libritos en papel en blanco y negro, ya suman 174.15€.

El director de La Salle de Tarragona, Josep Maria Prats, dice que ha intentado solucionar el problema, pero que ya ha comprobado que con  Plataforma Atria, una plataforma que inició la Generalitat en el curso escolar 2010-2011 para gestionar el conocimiento, el acceso y la adquisición de los recursos digitales educativos, será casi imposible, así que prefiere intentarlo  con las editoriales. Prats dice que la Generalitat subvenciona un tanto por ciento de las licencias y el ordenador. Y añade que en las facturas emitidas por su colegio no sólo se incluyen las licencias, sino que también se factura otro tipo de materiales.

Las editoriales no saben nada

En este sentido, las editoriales que el colegio La Salle de Tarragona contrata para formar a sus alumnos aseguran que la guerra no va con ellas. La editorial Vicens Vives, que proporciona los libros de Ciencias Sociales y Naturales a dicho colegio, dice que ellos no hacen volver a pagar a los repetidores las licencias, y añade que es un tema que pertenece al centro educativo, cuyo director debería ponerse en contacto con la editorial y con Plataforma Atria.

Esta visión se acerca a la de la editorial Mac Graw Hill, que distribuye el libro de Matemáticas. Ésta también dice que es el centro quien debe encargarse de comunicar la cantidad de alumnos repetidores y buscar el procedimiento para que no deban pagar por segunda vez. Añade que el año pasado todas las editoriales hicieron a toda prisa los libros digitales, por lo que el resultado no fue óptimo. Este año, en cambio, han tenido el tiempo suficiente para crear libros «eficientes, llamativos, mucho mejores», por lo que toda la ESO ha cambiado el producto digital.

Por su parte, la editorial Castellnou, que edita los libros de Lengua Castellana y Lengua Catalana, ha declinado a hacer alguna declaración al respecto.

Un problema general

Pero el problema no es exclusivo de La Salle Tarragona, sino que se repite en otros centros educativos, aunque la factura no sea tan ‘dolorosa’. Es el caso del IES Antoni Martí i Franqués, cuyas licencias, según informa su director, Joan Giné, también tienen una caducidad de un año. Pero en su centro, que es público y donde los libros digitales también están subvencionados por la Generalitat, el pago que hacen los estudiantes es de 150 euros por el ordenador (sólo el primer año, cuando lo han de adquirir) y el total de los libros digitales no llega a 50 euros.

Ensenyament admite no saber qué procedimiento seguir con los estudiantes repetidores que han de pagar otra vez.

Así las cosas, los padres de los repetidores se quejan de que «mientras se pasan la pelota unos a otros, seremos nosotros, como siempre, los que tengamos que volver a pagar por el mismo servicio por el que ya desembolsamos una importante cantidad de dinero el año pasado».

De viatge a través de la prestatgeria

 

Publicat a El Periódico de Ctalunya

Dimecres, 3 de agost del 2011 Imprimir Enviar aquesta notícia Augmentar/ Reduir text
Edwin Winkels Periodista

 

Pot ser que molts dels que aquest mes d'agost ens quedem aquí i no anem a cap allà ens fem pròpia la frase de l'escriptor francès Jules Renard, del 1894: «La sobtada melancolia d'aquell a qui li diuen: ¿Saps que me'n vaig de viatge?» Doncs aquesta cara és la que m'ha quedat aquests dies. El company de darrere se n'ha anat a Rodalquilar, al preciós cap de Gata -fins i tot l'hem ajudat a buscar allotjament-, la veïna del costat se'n va anar a veure els sogres a València, la més jove va volar a Nova York i un quart va demanar consells per moure's per Amsterdam. Així que em decideixo a anar de viatge virtual, perdent-me per les prestatgeries de la llibreria Altaïr.

Clients observen llibres, ahir a la llibreria de viatges Altaïr, a Barcelona. EDWIN WINKELS

Informació publicada en la página 30 de la secció de cv Gran Barcelona de l'edició impresa del dia 03 de agost de 2011 VEURE ARXIU (.PDF)

Un home que trenca el silenci parlant pel mòbil al·lucina, aparentment. «Estic en una llibreria de tres plantes només de guies de viatge», li diu al seu interlocutor. No té raó del tot. Els viatges poden incloure molt més que una guia: hi ha novel·les

-dels inevitables Murakami a Espinosa i el sempre sorprenent Ammaniti- i molts llibres de no-ficció, des d'assajos sobre l'islam fins a experiències personals en algun viatge llunyà. També hi ha motxilles, i un scratch map, un mapamundi on pots rascar sobre els països on has estat i que aleshores apareixen en un color diferent.

Deuen ser males èpoques per a mapes, penso, quan veig l'immens atles del món de The Times, que costa 192 euros, ara que mig món observa la Terra per Google Earth. Darrere de dues dones joves que dubten quina guia de Dinamarca escollir hi trobo un totxo que es diu The travel book i que es vanagloria d'haver visitat tots els països del món. Molta foto i poc text, dues pàgines per país. Llampec i superficial. Miro què diu de Spain: quatre fotos (Sagrada Família ben gran, Feria de Abril a Sevilla, una botiga a Madrid i un bar de pintxos a Euskadi) i uns capitolets de consells breus. ¿Què es pot veure a Espanya? Doncs: l'Alhambra, la mesquita de Còrdova, la Barcelona de Gaudí, la milla d'or de l'art de Madrid i la catedral de Santiago. ¿Què s'hi pot fer? Anar de tapes per Sant Sebastià, caminar pel Pirineu de Catalunya o Aragó, recórrer en cotxe la costa gallega, descansar en «platges de postal» de Mallorca i Menorca i escapar-se del món modern en vells pobles «de pedra» a l'interior. Llegir: Don Quixot. Escoltar: Camarón i Paco de Lucía. Veure: qualsevol pel·lícula d'Almodóvar. Menjar: pernil ibèric i paella. Beure: vi negre de la Rioja, blanc de Galícia i un fino de Jerez. I, com a rematada, Espanya en «una paraula»: «¿Què passa?» No me'l compro.

Sense presses a Bali

3 Un home porta el seu fill petit adormit i dos llibres, Escalada en Francia i Vías ferradas. Un altre s'ha aturat a les àmplies prestatgeries del continent asiàtic. Milers i milers de llibres et porten pel món sense moure't. D'un poblat d'Eritrea a la ruta de la sal al Nepal, passant per les dones de Tijucopapo al Brasil. Fora, al tauler d'anuncis, desenes de viatgers busquen companys per compartir l'experiència. La Montse, de 45 anys, vol anar sis mesos «sense presses» al Sud-est Asiàtic; i a Bali, ressalta. El Pere vol caminar amb algú per la G-11, la Transpirinenca, a l'agost. Potser ja se n'hi ha anat. Quina sort.




Último mes Maig 2018 Mes següent
L M X J V S D
week 18 1 2 3 4 5 6
week 19 7 8 9 10 11 12 13
week 20 14 15 16 17 18 19 20
week 21 21 22 23 24 25 26 27
week 22 28 29 30 31